IMG_8056

Nou de la Rambla

EL CARRER NOU DE LA RAMBLA
El carrer Nou de la Rambla, anomenat abans “Conde del Asalto”, amb més de 225 anys d’història, va ser un dels primers carrers urbanitzats en el Raval. El promotor d’aquesta obra va ser el Capità General de Catalunya, Francisco González de Bassecourt, Conde del Asalto. Es va inaugurar el 16 de desembre de 1788 i va portar el nom del seu promotor, malgrat que la gent el coneixia popularment com carrer Nou de la Rambla.

Va ser un eix important entre la Rambla i el Paral.lel, amb un palau urbà, el Palau Güell, patrimoni mundial per la Unesco i constüit per l’arquitecte universal Antoni Gaudí. Els seus music-halls, les seves acadèmies de ball, de cant, el van fer molt popular a la seva època. Un carrer comercial ple d’establiments de tota mena, i anomenat en els anys 70 “La avenida de la moda”, ple la quantitat d’establiments de moda que hi havia.

I tal com va començar la història d’aquest carrer, amb l’obertura de botigues per part de gent d’altres països, es pot dir en l’actualitat que tornem als orígens ja que totes aquestes persones que viuen i treballen en aquest carrer, fan que sigui un carrer cosmopolita i ple colors ben diferents.

 

PERSONATGES NASCUTS AL CARRER

GABRIEL BALART I CREHUET (Barcelona 1824 – 1893)

1

Va néixer a Barcelona, el dia 8 de juny de 1824 en el número 43 pis 3r del carrer Conde del Asalto. Va ser un compositor, director d’orquestra i pedagog. Va ser director Titular de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu entre 1583 i 1874.

Als set anys va començar a estudiar solfeig, piano i violí. Va anar a ParÍs per ampliar la seva formació i va estudiar harmonia.

L’any 1849 es traslladà a Milà, on conegué la música escènica de l’època i es va fer càrrec de la direcció del “Teatro Re”, un dels millors teatres d’òpera de l’època. S’establí definitivament a Barcelona l’any 1853, i es dedicà a l’ensenyament i també dirigí òperes tant a Barcelona com a Madrid. Dirigí l’estrena d’obertura de l’opera de Rienzi, de Richard Wagner al Liceu de Barcelona el 6 de febrer de 1784.

L’any 1877 es casà amb Balbina Sobrevall i Planella, i van anar a viure al segon pis del número 6 de la Rambla del Centre. Varen tenir tres fills: en Gabriel, la Concepció i en Josep. La concepció va morir al poc de néixer. En Gabriel i en Josep també es dedicaren a la música.

A banda de la seva obra lírica, l’orquestral tingué sempre ressò, principalment la segona simfonia, Concepció (en memòria de la seva filla).

L’any 1886 va estar anomenat professor d’harmonia i composició al Conservatori del Liceu de Barcelona.

Va morir el dia 5 de juliol de 1893, després d’una llarga malaltia.

EDUARD FONTSERÈ I RIBA (Barcelona, 1870 – 1970)

2Va néixer a Barcelona, el dia 1 de març de 1870, a la casa de la família, situada al número 24 del carrer Conde del Asalto. El seu pare, Eduard Fontserè i Mestres, era mestre d’obres i de camins.

Meteoròleg, astrònom i sismòleg, doctor en ciències, ocupà les càtedres de Geodèsia, Mecànica Racional i Astronomia a la Universitat de Barcelona. Estudià a la Facultat de Ciències, on cursà l’especialitat de Ciències Físiques i es doctorà a Madrid, triant per a la seva memòria un treball d’astronomia. Una vegada tornat de Madrid el 1893, aconseguí una ocupació com a encarregat dels observatoris de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i a partir d’aquell moment fou l’impulsor de multitud d’activitats i iniciatives.

Amb l’ajuda de d’Institut d’Estudis Catalans, creà l’Estació Aerològica de Barcelona, cèl·lula inicial del Servei Meteorològic de Catalunya, que esdevingué la seva gran obra. El 31 de març de 1921, el Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya va aprovar el Decret que establia la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, i Eduard Fontserè i Riba en va ser nomenat director. Va ser director al llarg de tots els anys d’existència de la institució (1921-1939). Va promocionar les associacions en el camp de les ciències, tingué importants vincles amb el Centre Excursionista de Catalunya, i presidí l’ateneu Barcelonès.

El doctor Fontserè morí el 18 de setembre de 1970 a l’edat de 100 anys. Amb la seva mort desapareixia, en paraules del seu biògraf i gendre, Josep Iglésies, «un home bo, honest, auster i savi, emprenedor i tolerant però ferm en les seves conviccions i en la seva naturalesa de català».

CARLES CASAGEMAS I COLL (Barcelona, 1880 – París 1901)

3 Va néixer a Barcelona, el dia 28 de setembre de 1880, en el número 57 2n pis del carrer del Conde  del Asalto, en el sí d’una família burgesa. El seu pare, Manuel Casagemas i Llabrós, era Vicecònsol  General dels Estats Units a Barcelona.

Pintor i escriptor, Casagemas és considerat un dels artistes catalans més singulars en el marc de  la segona generació modernista. Cap al 1899 va conèixer Pablo Picasso, amb qui va travar una  estreta amistat i es van establir conjuntament en un estudi al carrer de la Riera de Sant Joan.

A finals de setembre de 1900 tots dos amics van emprendre un viatge a París durant el qual Casagemas s’enamorà de la model Laure Gargallo (nom de soltera), més coneguda com a Germaine. Aquesta relació es va anar deteriorant.

Pels voltans de Nadal del 1900, tots dos amics es separen, Casagemas torna a Paris i Picasso es dirigí a Madrid, aquesta va ser l’última vagada que es van veure. El 17 de febrer de 1901, Casagemas acabà amb la seva vida al Cafè de l’Hyppodrome del Boulevard de Clichy, tenia poc més de 20 anys.

Malgrat la mort prematura d’aquest artista i la seva escassa producció, la seva obra és una de les més singulars de l’art català i es caracteritza per una forta crítica social i de crònica miserabilista i està distribuïda en diversos museus com el Cau Ferrat, el Museu d’Art de Sabadell, el Museu Nacional d’Art de Catalunya o la Fundación Francisco Godia, entre d’altres.

GASTON ALONSO MANAUT (Barcelona 1878 – 1947)

4Va ser conegut pel seu pseudònim Gascón A. Mantua i va néixer a Barcelona el dia 22 d’octubre  de 1878 en el número 45 del carrer del Conde del Asalto, a la casa on hi ha la font. De ben petit, va sentir-se atret per l’art escènic, malgrat que es va preparar per fer la carrera de comerç, la qual la va deixar amb gran disgust de la seva família, sobretot pel seu oncle que era banquer. Va ingressar en la companyia de José Palmada i va recórrer amb ella tota la Península i part de l’estranger durant alguns anys. A més de ser actor on va tenir els primers èxits treballant en la “Compañía de Maria Tubau”, es va dedicar a la literatura teatral, demostrant un gran domini en la tècnica escènica.

Es va casar amb Juana Bozzo i van tenir una filla, la Cecília que fou una escriptora, guionista radiofònica i dramaturga.

L’any 1922 juntament amb José Amich “Amichatis” va escriure “La Marieta de l’ull viu i Baixant de la font del gat” També és dedicà a la “sarsuela”. Va ser un profund coneixedor de la història de Barcelona. Va triomfar amb els seus sainets molt populars, com: “La veina derl terrat”, “El milionari del Putxet”, “La Mary Pickford del carrer de l’Hospital”.

L’última aparició en públic va ser al juny de 1946, on amb la companyia de José Bruguera va representar el paper de “l’Avi Esteve” en la immortal obra de Santiago Rusiñol “L’auca del senyor Esteve”.

Va morir en el seu pis del carrer d’Aribau el 12 de maig de 1947.

ENRIC MASÓ VÀZQUEZ (Barcelona, 1924 – 2009)

6

Va néixer a Barcelona el dia 13 d’octubre de 1924, al el número 83 del carrer Conde del Asalto. Va  ser primer un professional i empresari que va exercir d’enginyer, després va passar a efímer polític  i d’aquí va retornar a ser empresari. Afable i pragmàtic, va tocar moltes tecles en el camp  empresarial i professional abans de ser nomenat alcalde de Barcelona.

El seu mandat, entre els convulsos anys 1973 i 1975, va ser tan curt com intens. Va ser alcalde just en el bienni que va des de la mort de l’almirall i president del Govern franquista Luis Carrero Blanco, al 1973, fins a la del propi Francisco Franco, dos anys després. Potser el moment més polèmic del mandat de Masó, va ser la històrica moció del català a l’Ajuntament de Barcelona, el 4 de març de 1975. Aquest dia Masó presidia el ple com a alcalde quan el regidor Jacint Soler Padró va demanar que es votés una partida d’ajuda al català als pressupostos municipals. Masó es va abstenir. Finalment, després d’un dia frenètic, la moció va ser rebutjada per 18 vots, els cèlebres llavors “18 del no”, amb només 9 vots a favor. Allò va ocasionar una gran commoció. Segons va explicar un regidor de l’època, l’alcalde Masó els va ficar “la por al cos” perquè rebutgessin la proposta i que va arribar a dir-los que si votaven a favor podria haver-hi conseqüències del Govern contra la ciutat.

La seva vivència com a alcalde de Barcelona es resumeix en un home bondadós i pragmàtic que deixava la política desenganyat. La seva aventura va durar 28 mesos, per dedicar-se després a emprendre i participar en interessants reptes empresarials en diferents sectors, dels quals, el més destacat ha estat elevar una consolidació del sector de l’aeronàutica espanyola, presidint CASA, ara EADS-CASA (Airbus).

Va morir a Barcelona el 17 de novembre de 2009.

JOAN MANEL SERRAT TERESA (Barcelona 1943)

7

Va néixer a Barcelona el dia 27 de desembre de 1943, en el número 38 4º 2ª del carrer Conde del  Asalto, segons consta en el Registre Civil, i va ser batejat a la Parròquia de Santa Mónica de la  Rambla. És un dels cantautors i músics catalans més populars. La seva obra es desenvolupa  indistintament en català castellà.

Va créixer i viure en el barri de Poble Sec, en el carrer de Poeta Cabanyes, i va estudiar de petit als Escolapis de Sant Antoni, i després a l’Institut Milà i Fontanals. L’any 1960 va obtenir el títol de torner-fressador a la Universitat Laboral de Tarragona, i el 1964 acabà els estudis a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, on segons una irònica frase seva, escull l’especialitat de “sexador” d’aus. Mentre cursava els estudis, cantava i aprenia a tocar la guitarra. L’any 1965 participà en el programa Radioscope (del qual era presentador Salvador Escamilla) a Ràdio Barcelona, interpretant les seves primeres cançons.

El 1968 treu el seu primer disc en castellà, amb les cançons “El titiritero” i “Poema de amor”. Al cap de poc, s’anuncia que Serrat serà el representant d’Espanya al “Festival de Eurovisión”. Després de enregistrar la cançó en francès, italià i portuguès (i enregistrar les imatges equivalents als videoclips actuals destinades a diferents cadenes de televisió europees), el 25 de març s’anuncia que Serrat no vol anar a Eurovisió si no és cantant la cançó “La, la, la” en català. Al règim franquista no li va agradar gens la idea, i la cançó va ser defensada per Massiel, que es va endur el primer premi. Serrat va ser castigat amb un perllongat veto a la ràdio estatal i a la televisió. Joan Manel Serrat és un personatge conegut mundialment i amb una bibliografia i obres molt extenses.

Personatges carismàtics del carrer.

GIUSEPPANGELO FONZI LAUDADIO (Espaltone, 1768 – Barcelona,1840)

8

D’origen italià, va néixer a la localitat napolitana de Orsogna el 13 de juliol de 1768. Viatger infatigable durant tota la seva vida, va mantenir una estreta relació amb Espanya. Després d’una breu incursió en els estudis de lleis al seu país natal, s’embarcà en una nau espanyola que li portarà al llarg d’un any per diversos ports europeus, poc després escull el nostre país com a lloc de residència. Pels voltants de 1790, decideix dedicar-se a la molt rendible ocupació de “sacamuelas”. Quatre anys més tard, s’estableix a Barcelona, com posa de manifest un anunci de premsa del diari de Barcelona de 1794: “Ha llegado a esta ciudad Joseph Angel Fonzi, Napolitano, Cirujano-Dentista, que deseaba lograr de este Público la aceptación que ha logrado en las otras capitales de España, mediante la bondad de los Sugetos que le ocupen. Su casa de morada es la Fontana de Oro”.

El 1816 decideix quedar-se a Sant Petersburg durant de dos anys sota la protecció de l’Emperador Alejandro II. L’any1825, atén a Madrid al Rei Fernando VII, afligit d’una dolència dental. L’italià va a establir un fort vincle amb la Casa Reial Espanyola en convertir-se aquest mateix any en Dentista Honorari de Càmera. Una Rial Ordre de 4 de juny de 1830 el converteix en beneficiari de la pensió de “Dentista de la Reial Casa”, i que ascendia a la respectable summa de quinze mil reals. L’any 1834, s’instal·la a Barcelona. Va contribuir al desenvolupament de la Pròtesi dentaria amb l’aportació de les dents terro-metàliques (clar precedent de les dents de porcellana actuals), que es retenien a les pròtesis parcials re movibles mitjançant un pern com sistema de fixació. Va morir l’any 1840 en el seu domicili al número 42 del Carrer Conde del Asalto. Va ser considerat una de les autoritats més cèlebres del segle XIX a nivell mundial.

ENRIC CARDONA PANELLA (Barcelona, 1886-1966)

L’any 1916, s’estableix Enrique Cardona obrint uns magatzems de   9 metalls,              vidres,   aparells sanitaris, cristall i rajoles en els números 39, 41    i 43 del                  carrer del Conde del Asalto. Hi treballavan unes quinze  persones.  També                 disposava d’una sucursal al carrer Vergara número 1 de  Barcelona i d’un altre          magatzem a Lleida.
Fou el quinzè president de la història del Futbol Club Barcelona. Va  estrenar el seu mandat el 29 de juliol de 1923, succeint a Joan Gamper  després de la seva quarta etapa al capdavant de la entitat.

10

La presidència de Cardona va estar marcada per la trajectòria de l’equip. La temporada va començar bé ja que el Barça es va proclamar campió de Catalunya amb gran autoritat, guanyant els deu partits que va disputar. La superioritat demostrada pels blaugrana va deslligar l’eufòria entre els socis, però en les semifinals del Campionat d’Espanya, el Real Unió d’Irun va eliminar al Barça golejant-lo per 6 a 1. Aquesta derrota va provocar un enfrontament entre la junta directiva i els jugadors, i a pesar que el conflicte es va solucionar, l’1 de juny de 1924, Cardona va deixar el càrrec cedint la presidència a Gamper, que l’acceptaria per última vegada.

Personatges de la vida bohèmia del carrer.

FRANCISCO CODOÑER PASCUAL (València, 1897 – Barcelona, 1989), Va conèixer a MERCEDES BELENGUER MANCHANCOSES, (València, 1889 – Barcelona, 1965) amb la que es va casar i van tenir una filla, Mercedes.

11

Es van instal·lar a l’entresol del número 48 del carrer Conde del Asalto, on establiria la seva  acadèmia de “varietés” on ensenyaven cant, música i ball. Francisco Codoñer Pascual, va ser un  músic i compositor que signava amb el pseudònim de “maestro Lito”. Mercedes Belenguer  Machancoses, va ser una compositora i lletrista, signava amb el pseudònim “M. Godoy”.

L’any 1929 al portal de la finca, hi havia un quiosc de diaris. A la Mercedes, bona observadora, no  se li havia escapat l’escena tantes, vegades repetida, dels nens que passaven i demanaven als seus  pares: ”yo quiero un tbo….” Inspirada en aquest fet quotidià, va escriure la lletra i el seu marit li va  posar la música. Es va estrenar amb gran èxit al ja desaparegut Teatro Circo Barcelonés, el 15 de  novembre de 1930, cantada per la popular estrella de l’època Pepita Ramos “La Goyita”. Als anys 40 van composar la famosa cançó “Mi casita de papel”. La va cantar Jorge Sepúlveda i va ser molt famosa també gràcies a l’éxit de l’Orquesta Topolino.

Van estrenar tres espectacles: Any 1925 “Luz en las sombras”. Revista còmica – lírica – fantàstica en dos actes i 12 quadres. Estrenada al Teatre Bosque de Barcelona.

Any 1954 “Me debes un beso”. Llibret de Ramón Perelló i Pere Lladrés. Estrenada al Teatre Poliorama.

Any 1955 “Dos amores que vienen cantando”. Llibret de Blanca Flores i Pere Lladrés. Estrenada al Teatre Poliorama.

 

JOAQUIM ZAMACOIS i SOLER (Santiago de Xile, 1894 – Barcelona, 1976)

Va ser compositor i professor de música. El seu pare, també compositor, fou qui l’inicià en la música. Va estudiar en el Conservatori del Liceu, piano amb Costa Noguera i harmonia i contrapunt amb Sánchez Gavanach. A l’escola Municipal de Música va ampliar els seus coneixements en harmonia amb el mestre Antonio Nicolau.

L’any 1912 va acabar els seus estudis, iniciant algunes gires per Espanya com concertista de piano, però l’any 1914, quan encara no havia complert vint anys, va ser nomenat professor del Conservatori del Liceu, on va iniciar la seva labor docent, el resultat de la qual han estat els diversos tractats que, coneguts pel cognom del compositor, han tingut gran difusió entre els estudiants dels primers cursos de conservatori. A partir de llavors, es consagra a la docència i a la composició.

També ensenyà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, institució de la que en fou director des del 1946 fins a la jubilació el 1965. Mentre ocupava aquest càrrec, creà la càtedra de tible i tenora (1948) i visqué el canvi de nom de la institució per l’actual de Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona (13 de juliol de 1949).

12

Entre 1917 i 1930 va escriure un gran nombre de cuplets, alguns de molt populars, que  cantaren artistes del Paral·lel com Pilar Alonso i Raquel Meller molts del quals signà I.  Casamoz. “Nena” és el títol d’un cuplet seu i lletra de Pedro Puche. El va popularitzar als  anys vint la cupletista menorquina Pilar Alonso i Moll. Va ser un dels compositors més  sòlids de la música clàssica catalana i autor de mètodes de solfeig clàssics. El 1957 va ser  rescatat per a la popularitat amb la pel·lícula “El último cuplé”, interpretat per Sara Montiel. Tenia la seva academia “El Couplet Moderno” en el número 23 del carrer Conde del Asalto

 

JOAN VILADOMAT i MASSANAS (Manlleu, 1885 – Barcelona, 1940)

13

Fou un músic i compositor català. Amb només quinze anys, ja tocava a la banda municipal. Estudià al conservatori del Liceu de Barcelona. Es va casar amb Ramona Mercader, l’estanquera del poble, amb qui, l’any 1910 va tenir un fill: l’Esteve. Poc després del naixement del seu fill, el matrimoni s’instal·là a Barcelona, vivint al carrer Conde del Asalto, 106 3r pis, a tocar l’immoble del Teatre Arnau. Va fundar la seva pròpia acadèmia de varietats, “La Colosal”, i donava classes a les tardes de tres a nou, a raó d’un duro de plata per cada lliçó. En feia diners llargs, però el ritme de la vida bohèmia que portava els exhauria ràpidament, sovint sortia de nit i tornava a casa a l’hora d’esmorzar. Es va saber envoltar d’un entramat de músics, copistes, lletristes, cançonetistes i empresaris amb els quals creà una autèntica indústria del cuplet, sota l’etiqueta irònica de “género ínfimo”.

“Fumando espero”, amb lletra de Félix Garzo, és la seva obra més coneguda. Va ser escrita amb un rerefons de sàtira política. Però on adquireix major relleu és en la pel·lícula “El último Cuplé”, cantada per Sara Montiel que la incorpora al seu repertori

“El tango de la cocaína”, èxit estrenat al Teatre Victòria de Barcelona el 29 d’octubre de 1926 amb més de cinc-centes funcions i es torna a representar al Teatre Apolo també de Barcelona el 1930. L’espectacle porta el subtítol “sketch guiñolesco en cuatro visiones”. El llibret és de Josep Amich i Bert, Amichatis. Algunes de les seves composicions com ara “El vestir d’en Pasqual”, les han interpretades artistes tan reconegudes com Linda Vera, Mary Santpere, Núria Feliu o Guillermina Motta.

El 19 de desembre de 1940, i amb 55 anys d’edat mor a Barcelona a conseqüència d’una pulmonia sense fer molt de soroll, perquè ell és la música d’altres temps.

 

EL TRIO LARA “Los colosos del baile”

14

Enrique de Lara y de la Vega (Madrid, 1886 – Terrassa, 1936) Va començar a ballar de petit i era conegut amb el nom de “Niño Lara”. Es va casar amb Julia González que era la seva parella professional. Posteriorment es va formar un trio de ball, en afegir-se el seu germà Federico, d’aquesta manera, el grup el van formar des del començament: Enrique i Federico de Lara junt amb Julia González.

A l’estiu de 1914, la Julia va caure malalta i això va fer que estigués apartada dels escenaris, sent substituïda per Matilde, la dona de Federico. La Julia no tornaria a actuar i va morir el 3 de juny de 1915.

Per la seva part, Matilde (de nom artístic Matilde de Lara) a part de ballar, va començar a fer carrera com a cupletista, obtenint grans èxits i sent considerada per aquella època una gran estrella de la cançó. Enrique, anys després es casaria amb Rafaela Let Zarzoso, modista de professió.

El “Trio Lara” va continuar amb els germans Lara i Matilde fins el 12 d’abril de 1936 quan, finalitzada la funció al cafè “Sevilla” de Terrassa (Barcelona), Enrique va morir d’un infart, sense sen haver-se canviat el vestit de ball pel de paisà.

Posteriorment es va fer un magne festival al Teatre Còmic de Barcelona per als afligits familiars. És a partir d’aquí quan es trenca el “trio Lara”. La Matide segueix cantant durant la guerra i en Federico funda “l’Acadèmia de Ball Lara” a Barcelona al carrer Conde del Asalto número 89 i que a la seva mort, esdevinguda ee 1952, continuaria el seu fill Enrique, que es va traslladar des de Madrid per fer-se càrrec del negoci.

 

(Aquest extracte forma part del llibre que està escribint Antoni Navarro sobre la història del carrer Nou de la Rambla)